Sembla que Satie va concebre aquesta obra que anticipa el teatre dadaista dels anys vint i fins i tot el teatre de labsurd dels cinquanta a finals del segle XIX, durant lèpoca en què va col·laborar amb lhumorista de Montmartre Jules Dépaquit. Però no fou fins al 1913 quan va reprendre la feina, reduint el primer treball de cinc actes en un de sol. Aquest mateix any va fer una representació privada a casa del compositor i crític Roland Manuel, però no fou fins al 1921 quan lobra va ser representada al Teatre Michel, durant una sessió de teatre buffo organitzada per lactor i director de teatre Pierre Bertin.
Entre les diverses anècdotes que tenen lloc durant lobra, destaca el conflicte que anuncia la lluita de classes, entre el baró i el seu criat. Daltra banda, es perfila la constant lluita de Satie contra el formalisme i el racionalisme cartesià aplicat a la música i a lart en general, tal i com demostra lanàlisi dels noms que lautor escull pels seus personatges. Per últim, cal destacar la presència a lobra de lanteposició de la intuïció sobre la raó, així com lús dels sorolls dins la música, reivindicat pels futuristes de lèpoca.
Fidel al principi segons el qual la música mai ha de sobreposar-se a la paraula, Satie va compondre per aquesta comèdia lírica set ballets que constitueixen una mena dintermedis entre els diàlegs. Aquests balls estan escenificats per un pianista i un mico mecànic que el protagonista de lobra, el Baró Medusa, ha fet fabricar per a la seva diversió. Sense cap dubte, es tracta de lencarnació de linconscient del baró que, juntament amb el seu majordom Policarp i el mico, configuren un mapa força fidel de la personalitat i lestil del propi Satie. Tal i com ell mateix cita a linici de lobra:
Aquí tenim una peça de fantasia... sense realitat. Una broma. No hi veieu res més. El paper del Baró Medusa és una mena de retrat... és fins i tot el meu retrat... un retrat de cos sencer.