L'any 2015 Joan Garí feia cinquanta anys. Les xifres rodones, com els paisatges o els llibres o els fets més curiosos de la vida, són provocacions literàries per a un bon escriptor. I si aquest escriptor és un hereu clar de les llums de Montaigne Garí és un dels assagistes més radiants de la literatura catalana un tombant clau com ara el mig segle d'existència es pot convertir en una festa literària. Això és el que fonamenta, d'alguna manera, aquest dietari d'un any: la mirada enèrgica cap al món d'un escriptor que s'hi autocelebra amb l'escriptura. Hi trobarem Joan Garí al complet: el que observa la quotidianitat per extreure'n trets generals del ser humà; l'amant de paisatges tant urbans com rurals, una literatura del passeig i del viatge en què Garí excelleix; el crític literari que es capbussa en els llibres per a entendre's; l'expert en cuina que ens recomana gaudir de la menja més casolana; o l'analista social, el moralista en el sentit illustrat, volterià. O, també, el periodista que és capaç de descobrir la història amb majúscules en uns fets concrets: d'un alt valor periodístic són, per exemple, les pàgines dedicades a Ucraïna i, en concret, a la central nuclear de Txernòbil, en què Garí, per mitjà de la descripció del lloc i els seus habitants, ens trasllada al moll d'un dels conflictes de la nostra contemporaneïtat, el de la frontera sempre irritada de l'antiga Unió Soviètica, unes turbulències nacionals ara com ara ben enceses. Tot el dietari és una incitació al coneixement del món i, a més, una reivindicació de la bellesa de les coses, tot perquè afrontem el nostre gran repte, l'única conquista que val la pena: el simple i alhora complexíssim fet de ser persona.
