Tal com escriu lautor dAigua molla, sovint s'ha dit que el Panchatantra (literalment, les cinc trames, o principis) és després de la Bíblia el llibre més llegit en el transcurs de la història i, alhora, un dels clàssics més meravellosos de la cultura universal. Es tracta d'una vetusta recopilació, escrita en sànscrit, de contes, faules i històries hindús aplegades per un braman, cap al segle V o principis del VI sinó abans, qui va inspirar-se, segons sembla, en col·leccions anteriors en gairebé un mil·lenni. Amb el pas del temps, el contingut del Panchatantra, que ja es deixava veure en Isop, va exercir una influència enorme, impregnant molts dels reculls més coneguts de faules, a partir de la literalitat del Calila i Dimna àrab fins als aplecs de Chaucer o La Fontaine.
Va ser Italo Calvino qui va afirmar que un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir tot el que té a dir, i Aigua Molla n'és una prova inequívoca. I sorprenent. En aquesta novel·la, el seu autor recrea molts dels contes de peixos i pescadors de la tradició començant pels d'aquell Calila que inspiraren Ramon Llull en El llibre de les bèsties, però, en fer-ho, capgira el punt de vista, que ara és el del peix.
Aigua Molla explica, des del gust per la narració i amb un caràcter neorealista i una gran riquesa lèxica, l'extraordinari periple pirinenc d'una truita comuna, l'Envisa, que, donada a cavil·lar tant se val, diu, si és així que m'han fet: com el jonc que hi ha devora el riu, arrelat i dolcenc a la base, flexible també i, a l'extrem, punxent, reflexiona sobre la (seva) natura.
Uns pensaments, els d'Envisa tocats denyorança i d'un humor bonhomiós, que se'ns mostren plens de transcendència i enamorats de l'entorn, que és com dir d'un medi natural i d'una vida que, havent entrat en contradicció amb el nostre món, venen a ser-ne talismà.
