Fred Vargas ignora les fronteres que sovint shan volgut interposar entre la novel·la negra i la literària. Quan surt la reclusa no fa més que confirmar i eixamplar el seu mite. És una gran escriptora.
La reclusa és una aranya tímida i solitària, temorosa de lhome, de picada necròtica, però en cap cas mortal
que ja ha matat tres persones al sud de França des que ha començat lestiu. Un fet del tot sorprenent, que omple la xarxa de les més rocambolesques teories pseudocientí-fiques. També es deien recluses les dones que, expiant els pecats del poble i els seus propis i protagonitzant un dels fenòmens més aberrants i grotescs de ledat mitjana, saïllaven voluntàriament del món i senterraven en vida en cel·les minúscules segellades, a mercè de la caritat, de loblit i la insalubritat.
El comissari Adamsberg, el bòfia que hi veu enmig de la boira, lhome dintel·ligència melancòlica i erràtica, didees que no són més que bombolles daire dins del seu cervell, sent un intens desassossec només escoltar la paraula reclusa. Nignora la raó, però li fa mal. És el moment diniciar una investigació, contravenint lopinió majoritària de la Brigada, a risc de trencar-la per la meitat. Hi ha dhaver un motiu perquè ara, de sobte, la picada de la reclusa resulti mortal, com hi havia dhaver algun motiu perquè aquelles dones preferissin la reclusió a la vida.
«Que quedi clar va prosseguir lAdamsberg. Entenc els seus dubtes, no obligo ningú a afegir-se a aquesta investigació. No faig més que informar-los. Els dos primers morts es coneixien des de la infantesa.»
