François Villon (François de Montcorbier o François des Loges , 1431-1463 ?) és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle XV. Dobra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida sens presenta plena dincerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que sen tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després dhaver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament. La seva obra no serà coneguda fins el 1489 quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que, sens dubte, serà una de les primeres grans manifestacions de lera Gutemberg. El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb que escriu els poemes representa un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cent Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte tota la tradicció cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, sel considera un dels pares dels poetes de la misèria i un clar antecedent dels simbolistes. Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Veraline, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres.
A Trenc del segle XX, amb laparició del cinema, la vida de Villon va ser objecte de nombroses pel·lícules i variacions sobre la seva història i el seu mite, de vegades esbiaixades i excessivament dramàtiques, molt en la corda daltres personatges històrics garbellats pel romanticisme. Modernament, lobra de Villon ha estat musicada i interpretada per compositors i músics, entre els quals destaquen Claude Debussy, Fabrizio de André, Georges Brassens, Ovidi Montllor o Jaume Arnella.
SOBRE LA TRADUCCIÓ
Lobra de Villon és essencialmemt autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra. Aquesta tradicionalment sha dividit en quatre apartats: dos poemes llargs, les Lais (320 octosíl·labs) i el Testament (2023 versos, la majoria octosíl·labs), un conjunt de setze poemes anomenat Poésies diverses, i onze balades escrites en argot anomenades Ballades en jargon. Entre les estrofes del Testament, Villon, hi inserí també un conjunt de balades de diversa extensió i metre. Lobra que ara publica LaBreu (Alabatre/poesia) són totes les balades de Villon, que mai no havien estat traduïdes, en la seva totalitat, abans en llengua catalana. Sinclou també un aparat crític i de notes que fan més entenedora la lectura, de vegades fosca i misteriosa, sobretot en les Ballades en jargon (Balades en argot) que mai no havien estat traduïdes ni en català, ni en castellà, ni tenim coneixement que en daltres llengües romàniques. La llengua daquestes últimes balades és duna singularitat i estranyesa fora de tota convenció, ja que lautor les escrigué en largot de la Coquillerie, un grup de desertors de lexèrcit que practicava la delinqüència pels voltants de París i Dijon durant el segle XV, i no fou fins al segle XIX que, a partir duns documements trobats sobre el macroprocés que es realitzà sobre aquests coquillards, es van poder desxifrar aquestes balades.
SOBRE EL TRADUCTOR
La traducció lha realitzada el poeta Andreu Subirats (Tortosa,1968) que ja havia publicat anteriorment en la col·lecció Alabatre de poesia de LaBreu edicions el llibre Lull entorn (2006).
