Amb la llicència corresponent a la butxaca, una condecoració al pit i un orgue de maneta, lAndreas Pum fi nalment ha pogut deixar el barracó número 24 de lhospital militar, el dels mutilats, i ha sortit al carrer disposat a guanyar-se la vida honradament com a músic ambulant. És una persona dordre, un patriota. No com aquests altres desesperats, ganduls, malfactors o borratxos que no fan altra cosa que propiciar la maleïda subversió.
A ell, des de la seva cantonada preferida, el que més li agrada de tocar són, òbviament, lhimne nacional i les marxes militars.
Són temps dimminència però encara no ho sap. Com no ha entès tampoc que ell, i la majoria dels qui lenvolten, és fi ll dun règim que ja ha anunciat la seva dissolució, el de limperi austrohongarès, i que ben aviat la seva patètica fi gura es veurà esquitxada per una ombra amenaçadora que per a ell se sintetitza en la paraula revolució.
