«Walser no és un visionari expressionista que profetitza la fi del món [...] sinó un vident de les coses petites». W. G. Sebald, sobre Walser.A La passejada un poeta surt de casa. Passeja i observa. És un flâneur. Però un flâneur una mica especial, perquè vaga per un paisatge diferent del que marquen els cànons típics d'aquesta actitud vital. La passejada és un llibre estrany: Walser passeja com escriu i escriu com passeja. Aquestes dues accions es fonen en una de sola. Cada paraula és una passa; cada passa, una paraula. A vegades el passeig s'entortolliga amb discursos tortuosament absurds típics del llenguatge burocràtic, però en d'altres pren un to gairebé infantil, de sorpresa ingènua i alegre davant del món. Però La passejada també és un llibre trist: també és el reflex de l'intent de dissimular una trencadissa interna definitiva. És un crit expressat amb la suavitat més extrema.
