Flors de debò són trenta-vuit proses poètiques breus que Mercè
Rodoreda escriu a principis dels anys seixanta del segle passat
a Ginebra. Restaran en un calaix fins que el 1980 l’autora, ja
instal·lada a Romanyà de la Selva, decideix editar-les conjuntament
amb Viatges a uns quants pobles amb el títol genèric de Viatges i
flors. El mateix any, Pere Gimferrer escriu, en data 30 d’agost, en
el seu dietari: «Els personatges, és clar, són metàfores de nosaltres:
la Colometa, Teresa Goday de Valldaura. Però en el fons del
dibuix dels llibres de Mercè Rodoreda, hi ha d’altres coses —un
jardí, un colomar, un armari japonès— que també són metàfores,
i no s’expliquen pas: finestrams a un altre món. Ara, en aquest
llibre nou —Viatges i flors— el que sovint era fons esdevé primer
terme. Ens cal avesar-nos a un clima diferent. Al centre de tot, la
mestressa del país misteriós somriu en una llum molt clara.»
Fascinats per aquestes proses obertes, metafòriques, precioses i
brutals, diversos artistes, dos experts en botànica, una historiadora
de la literatura, conjuntament amb els editors, van iniciar
un viatge en el qual han llegit i rellegit les flors rodoredianes i
n’han parlat des de les perspectives literària, plàstica i científica.
El resultat el teniu a les mans: les trenta-vuit Flors de debò,
acompanyades per les il·lustracions i els comentaris de les
possibles fonts d’inspiració botànica. I és que els grans textos de
la Mercè Rodoreda permeten múltiples interpretacions com ho
demostren les diverses aportacions aparegudes els darrers anys des
de la música, la pintura, el teatre i altres expressions artístiques.
