Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el
lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l?amor,
del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de
l?esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o
la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats en
un camí envers (o des de) l?origen del mot, els coàguls de sal
a l?origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedents
adquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no
hi ha més guia que l?ossada de la llum. (Del pròleg de Cèlia
Sànchez-Mústich).
