«Teníem deu, onze, dotze anys. Aqiuella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: «Ho fen perquè no ho hagine de fer els nostres pares; ells hi estarien d'acord, per això no ens renyaran». I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire.
Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes...
