I la veritat és que només assegut al cotxe entre el lloc que acabo de deixar i laltre cap on vaig soc feliç, només al cotxe i durant el trajecte soc feliç, a lhora darribar soc la persona més infeliç que es pugui imaginar, és igual on arribo, si arribo soc infeliç. Soc daquelles persones que en el fons no suporten cap lloc al món i que només són felices entre els llocs don sen van i cap on van. Fa anys encara creia que aquesta mena de felicitat malaltissa per força havia de conduir molt aviat a una bogeria total, però no em va conduir a aquesta bogeria total, en realitat em va preservar de la bogeria, de la qual he tingut tota la vida la més gran de les pors. I justament el meu amic Paul tenia, com jo, aquesta mateixa malaltia, ell també havia anat durant molts anys i moltes dècades dun lloc a un altre amb lúnica finalitat danar-sen dun lloc i anar cap un altre, sense poder fer de cap arribada la seva felicitat. [...]
