«Durant molts anys -escriu Maria-Mercè Marçal el 1995- he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena...». Aquestes paraules assenyalen el diàleg indestriable entre vida i literatura que fa la poeta a través dels temes centrals dels poemarisCau de llunes (1997), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), Terra de mai (1982), La germana, l'estrangera (1985) i Desglaç (1989), compresos a Llengua abolida (1973-1988) (1989), i del recull pòstum Raó del cos (2000). Tots ells estan representats en aquesta antologia, i la seva lectura mostra la força innovadora de la paraula poètica que converteix Maria-Mercè Marçal en un clàssic indiscutible de tota la lírica catalana.
