Art (in)útil reflexiona al voltant de la idea d'artista emergent i institució cultural com a ens legitimador. El contingut d'aquest marc només és la punta de l'iceberg sobre la mediatització cultural entre art, artista i institució, però serveix per entendre com s'inicia l'artista en un circuit i quins mecanismes es fan servir per absorbir-lo. Així és com s'allunya l'art de ser una eina política crítica de pensament, i es converteix en producció i, per tant, en un producte més del context postfordista.
A partir del canvi de paradigma sobre la idea d'exposició amb l'objectiu de donar visibilitat a obres una visibilitat necessària perquè arribin a ser art, Daniel Gasol es pregunta si l'artista s'adapta a la producció institucional que s'entén com a art. L'autor també valora si, per contra, és l'exposició institucional la que dota el treball d'una importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal i conceptual.
Gasol explora l'existència de diversos tipus de creació o contextos que projecten què ha de ser art, així com sobre què considerem art emergent o obra expositiva. També qüestiona les institucions adients per exhibir produccions artístiques, i com el sistema del capital i laboral afecta la creació i l'exposició d'art.
--------------------------------------------
És útil, l'art? Què ens porta a decidir què consumim? ¿Relacionem inconscientment que una obra artística és millor per tenir un volum d'audiència elevat i per aparèixer als mitjans de comunicació? Són els artistes realment lliures a l'hora de crear o estan sotmesos a certs paràmetres i s'hi adapten?
