"A passes cegues per la terra" de Leib Ròkhman és una obra descomunal en cada aspecte que conté. És la gran novel·la ídix, un viatge equiparable a l'"Ulisses" de Joyce, "2666" de Bolaño o "La muntanya màgica" de Thomas Mann. Només que està concebuda en una llengua que desapareix en el moment que el seu autor escriu. I és un llibre perquè els morts sàpiguen el destí dels supervivents.
El seu protagonista no ha pogut tornar a casa seva, a Polònia, després de la devastació. És una altra gent que l'ocupa, aquells que fins ara eren veïns. Comença a deambular per tot Europa: Lodj, Lausana, Amsterdam, Offenbach, Roma. Un periple expressionista que diu l'absurd de l'època que vindrà després.
Llegir Ròkhman canvia brutalment la idea que et fas del teu univers cultural. De què han dit els llibres des d'Occident, i de quina serralada hi formen les obres més originals, les imprescindibles. Al costat de Proust, Woolf i Lispector apareix de sobte un cim immens. ¿Com és que ningú no l'havia vist?
