Amb aquest relat del seu servei militar als Alps i a París, que sap combinar ladmiració nostàlgica amb la distància irònica, Joan Daniel Bezsonoff culmina la seva celebrada trilogia de memòries de joventut, que comença amb Una educació francesa i continua amb Les meues universitats, publicades a LAvenç.
Vaig passar tota la meua joventut a la vora duna caserna de lexèrcit francès, on treballava mon pare, metge militar. Potser els meus lectors shan adonat que molts protagonistes de les meues novel·les es relacionen amb la vida castrense. Tot i que conservi un vincle visceral amb lexèrcit francès, mai no he portat galons doficial. Els meus resultats a les proves de selecció de lexèrcit em van atorgar el coeficient intel·lectual dun ximpanzé mitjà. Vaig acceptar el veredicte, sense falsa modèstia. Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres dhistòria que he llegit, malgrat les meues conviccions catalanistes encara mantinc un real afecte per lexèrcit francès. Entre els militars, he conegut gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que mha tocat tractar. Els oficials francesos tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors tan caducats com les piastres de la Banca de la Indoxina. Havien oblidat deliminar, de llur diccionari personal, mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiats, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.
