Aquest Dèmens respon a la impossibilitat, fent-la possible, dalçar la veu poètica després del monument verbal i de pensament que va ser Lesfera insomne (Premi Lletra dOr 2016). Aquí, també, tot es desborda i sexcedeix en una aparença de caos on Sampere ordena i limita la seva visió més del viure que del món, no només des de la seva lucidesa al·lucinada sinó des duna genialitat a la qual ja no li encaixa cap mordassa expressiva ni semàntica.
MÀRIUS SAMPERE (Barcelona, 1928), és, segurament, el poeta viu més important que el nostre segle xx ha llegat al xxi. La seva veu, fruit dun apropament autodidacte marcat per la lectura en diversos idiomes, per la mirada del fotògraf professional i per la sensibilitat del músic (va cursar estudis superiors de música i va ser compositor i lletrista del Grup Strop), és duna singularitat microcòsmica, on llengua i temàtica eclosionen en una manera sorprenent de dir el món i alhora sacsejar-lo. A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb lordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il·lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina.