La derrota del 1939 va expulsar de Catalunya, com és conegut de tothom, noms indiscutibles de la política, la cultura i l?elit intel?lectual republicana, i també altres personatges de notorietat incipient, que es consagraren al cap de pocs anys als països d?acollida. Al costat de noms il?lustres o cridats a ser-ho, com mestre Casals i mestre Fabra, com Rovira i Virgili o Carles Riba, com Tísner o Calders, com Mercè Rodoreda, la desfeta va llançar escales avall de la història altres homes i dones, alguns amb menys talent, d?altres potser només amb menys sort, que van fracassar, fins i tot morir. Els més afortunats dins la desgràcia van limitar-se a refer la vida nord enllà o mar endins de manera discreta, embolcallats en la manta gruixuda de l?anonimat. Entre aquests darrers n?hi ha alguns que, tanmateix, acrediten una aventura vital diametralment oposada a la grisor i la rutina de l?oblit. El cas de Jordi Tell és un dels més desconeguts i alhora trepidants del tortuós periple de la diàspora catalana. Arquitecte racionalista, independentista de pedra picada, maçó de conveniència, doner incorregible, fidel als ideals, aventurer per força, poliglot autodidacte, compulsiu fins a l?agressivitat, temerari i valent, diplomàtic a l?ombra, conseller àulic de polítics destacats, amic lleial i enemic irreconciliable, Jordi Tell és un dels personatges més desconeguts i alhora, segurament, un dels més influents de l?exili català de la segona meitat del segle XX.
