Panait Istrati en sap molt, dexplicar històries, i les escriu des daquells temps en què estava permès somiar un món millor. Ens parlen de lamistat, de lafany de justícia i llibertat, la crítica política o la mirada compassiva pels defectes i la desgracia dels altres. Llegir Istrati és lantídot que ens cal contra el cinisme dels temps que ens han tocat, on somiar comença a ser imperatiu.
LAdrià Zograffi necessita rodar món. Té vint-i-quatre anys, viu uns mesos a Damasc, sen va a Beirut, visita el Mont Atos, passa una nit a Istanbul, sembarca cap a Romania i sinstal·la a casa un temps. Però aviat el deler de llibertat i les ànsies daventura són més poderoses que la pau duna vida que tothom imagina com serà.
Durant el seu periple, lAdrià es guanya la vida treballant: pinta rètols destabliments a Damasc, fa de conserge de nit en un hotel. Home de mil feines, pobre segur. Però el més important són les persones amb qui topa, que li ofereixen un mirall on contemplar la grandesa i la misèria de lànima humana.
«Senyor, que insuportable que és la vida sense una amistat, encara que sigui de les més coixes.»
