Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació humana i cultural dun país que ja només serveix per destruir els propis membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on sigui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de ser en la comunitat. Moro com a país profetitza el final duna manera dentendrens històricament i antropològicament, a través dun cos que encarna lesterilitat duna herència cultural i política que només aconsegueix ofegar els seus fills.
