Una faula contemporània sobre la condició del refugiat migrant i especialment de les dones, que fugen de la guerra.Febrer del 1939. Les platges de sorra rosselloneses són camps de concentració. El mar i les tanques de filferro espinós encerclen la immensa presó que acull la riuada de persones que fugen de la desfeta de la guerra. Arriben devastades. Soldats, dones, homes i criatures, famílies senceres, cercaven nous camins i només han trobat sorra. Sorra a les ungles, sorra als cabells, sorra a la pell i sorra a l'ànima. No volen mirar enrere, però hi miren; no poden tenir esperança, però en tenen.
Les autoritats franceses han separat les persones i les han distribuït en seccions. S'hi troba gent tan diversa com una jove de quinze anys, una mare i les seves quatre criatures i una miliciana embarassada; un professor, un voluntari republicà o un soldat de lleva. Mentre esperen, es miren als ulls, senten veus del passat o s'evadeixen en somnis. Miren molt l'horitzó, que és l'única part del camp que queda oberta. Però on situen els horitzons si els ideals s'han ensorrat?
Entre la desolació d'un espai semblant als llimbs i la mar com a símbol d'una promesa de llibertat, La sorra ens transporta a un passat no gaire explorat i també a un present tossut, el de l'èpica de la gent corrent que fuig de l'horror de la guerra. Perquè, des d'on es pot construir, explicar, narrar, la condició del refugiat migrant?
«Walter Benjamin apuntava que els soldats tornen muts de la guerra. El repte més engrescador en escriure La sorra era donar expressió a aquests silencis. Em vaig proposar fer-ho amb una narració poètica i íntima, on hi bategués la vida... La sorra és un viatge d'anada i tornada en el temps, perquè de guerra i de camps de refugiats encara n'hi ha.» Dani Rius
