Dins la tradició literària occidental, el sonet és amb tota probabilitat el pont canònic i intemporal més utilitzat pels poetes per tal d'acostar els seus lectors, i oïdors, a les dues ribes de la veritat poètica: l'enteniment i l'emoció. Juntament amb la rima, en l'economia dels catorze versos del sonet clàssic hi ha un exercici d'exigència sintàctica i una progressió narrativa estàndard, que, si van de costat de l'harmonia i el gust pel ritme, fan d'aquesta composició estròfica una sòlida arquitectura on brilla la paraula.
Els 37 sonets de La pols que calla formen un àlbum de fotografies tirades amb precisió, escenes en les quals hi trobem la reflexió vital: com el pardal xalest, que de tot fuig/ i a tot retorna prest a espicossar/ les molles tendres d'un temps que serà/ per a ell remei i fel, jo sóc el vent i el minut/ lleugers, el nus del fil trencat suara, fruita ventissa com plegó de més, /molsa de carner, núvol que torreja/ abans de ploure's. Sempre des duna perspectiva terrenal, la dels indrets més estimats de l'autor: Manresa somriu la ciutat, vella, plujosa i enramada i la contrada tot el món en una vall, /tot el cor en un terrer, /pedra de calç i glever, Menorca ara, al tranquil caló, /llaüts polits fendeixen la llisor/ i, afalagat, el mar llampant... o els Pirineus: crema la cara pel sol del migdia, /xiulen marmotes i ronquen les gralles, /i els espadats, atents, fan tornaveu. I sempre amb un esguard serè: fent del passat perfum, ara que les veles ja són somnis, caminant/ damunt les aigües, gràvids de certeses. Omnipresent, tothora, la memòria: allí, passat el pont, la pols que calla.
