Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda als
escenaris com a Oye Sherman, que miren el món des
duna estranyesa i una singularitat que el fan més divertit
i brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis i
les petites foscors inevitables, el celebren.
Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un fil
que ho travessa tot. Daquest fil en pengen records
dinfantesa, etimologies de la llengua catalana que
sobren com finestres, escenes domèstiques, taxonomies
impossibles, imperis romans construïts amb menjar,
cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua i
família, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cada
banderola té sentit per ella mateixa; juntes, formen una
constel·lació íntima.
Amb un humor fi i una lucidesa que podrien recordar
Nora Ephron o David Sedaris, però des dHorta i amb
trenta i pocs anys, Maria Rovira debuta amb unes
memòries plenes dironia i tendresa, una garlanda per
enfilar el que ha passat i celebrar que existeixi.
«El dia que ens van explicar les hores a lescola jo no hi era. Maclaparava
tant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dir
les hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greu
havia de ser allò. Aquesta sensació dhaver-me perdut la classe del dia
anterior macompanya força sovint. En algun moment totes les nenes van
aprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i a
fer factures, i a mantenir lordre en els seus espais, i a no perdre les coses, i
a tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».
