No a tota paraula li és donat el privilegi desdevenir-se un estri de la llum: àmbit de presència, clariana on sapressa, brunzent, lobscur fonament inaprehensible. Però el poeta, testimoni del misteri, mer contemplador del món, arqueòleg de lessència, científic de la consideració, infinit estudiant primigeni, iniciador de la compassió..., val a dir, laprenent del silenci, ha après, en el seu incontinent i abnegat acte damor envers tot que aquest tot tan sols adquireix contorn dins lúter de lombra, que el silenci és el port en què la paraula pernocta, crepuscle rere crepuscle, a laguait duna alba efímera de sentit: Voluntàriament invoco la no-llum, tan sols armat amb la nuesa, a la recerca de la soledat còsmica. Després de tal magnetisme, entro dins lombra, en el fons, com un home que té por. Per la màgia i el miracle daquesta paraula esdevinguda estri de la llum, dintre el cor de la tenebra raja, com un fang lent, la tendresa aquàtica de la matèria, beveu-ne tots... si en sou dignes.
