Potser el fruit més ufanós que va donar el viatge a Itàlia de Goethe són aquestes Elegies romanes, un veritable punt d’inflexió en la seva obra poètica. Manllevant la forma mètrica més freqüent en els mestres llatins de l’amor —als quals pren com a model—, el geni alemany ens va llegar aquest bell recull en què, amb Roma com a delitós i acollidor refugi, es lliura a l’eros i reivindica la manera d’estimar dels antics amb una voluptuositat erudita (l’art hi és tothora present), fins i tot amb una certa lascívia, almenys segons el parer de Schiller. De fet, Amor mateix, com llegim a l’elegia XIII, segueix el poeta en el seu viatge per poder-lo complaure, i segur que el devia complaure tant com Goethe ens complau a nosaltres gràcies a l’esplèndida traducció de Feliu Formosa.
