Hola, sóc lautor. Mhan dit que us avisi. Procuro escriure de maneres diferents i parlar de llocs diferents, però de tant en tant una mena de passió masoquista marrossega a revisitar i parlar sobre els paisatges de la infantesa. Ara, aquest és el cas.
Vaig néixer i vaig viure moltíssims anys davant dels barcelonins Encants Nous, al mercat de Sant Antoni. Els diumenges anava al mercat, primer per comprar-hi tebeos, anys després per comprar alta literatura, i fa relativament poc, de tant en tant, de nou, per comprar còmics i novel·les de consum pertanyents a temps passats. Una daquestes darreres vegades, de sobte, hi vaig veure una senyora gran que, amb passió, buscava, remenava i comprava còmics antics, espantosos, i nexplicava les gràcies a una amiga que lacompanyava. Vaig sentir la tendresa duna misèria que em semblava conèixer. I em vaig posar a escriure lobra que teniu a les mans. Suposo que a fi dintentar mostrar un racó dinfern ben conegut i mal reconegut, un infern de tercera categoria, on se sofreix amb naturalitat, i que regna a tants llocs de la meva ciutat i a tants altres llocs del primer món. Ep, ja ho sé, no descobreixo la sopa dall, que deia ma mare.
Els personatges de la història no pateixen, doncs, si és que pateixen, com es pateix a les tragèdies. No viuen cap tragèdia, de fet. Viuen, em sembla, coses desagradables que passen cada dia a tanta gent. Coses fins i tot una mica còmiques. I a fi de comptes al final troben la manera de no ser vençudes per aquestes coses. Ai, se mha escapat. Això no ho hauria dhaver dit.