Els temps musicals del títol daquest poemari ens duen al de lautora, que travessa el vorell de la seva vida professional i sendinsa en una altra més plàcida, dintrospecció i de testimoniatge vital.
Assumeix el repte de la brevetat, despulla lexpressió del que és superflu i es mostra nua davant del paper. Cada mot és un món, una perla que conté tot el significat i tots els sentiments. Els versos són enfilalls minimalistes de denes reduïdes a la seva essència, però sense límits finits.
Les estrofes sorprenen per la seva verticalitat absoluta, que tan aviat són tiges democions que pugen de la terra, com dolls prims i diàfans que cauen duna ànima que ja torna del quefer i sap que tresca amb plenitud el darrer cim.