El moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura va ser un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional. Aquest moviment popular, alimentat per loposició comunista i per militants cristians de base, es va articular a Barcelona, a partir de lany 1972, entorn de la Federació dAssociacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Aquesta entitat, nascuda burgesa i afí al poder establert, però ràpidament controlada per lesquerra i el catalanisme, va aconseguir conquestes urbanístiques, socials i culturals importants; la complicitat de professionals i intel·lectuals, i una influència política que va sobrepassar làmbit metropolità. De fet, aquest moviment va fer possible a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó. Fins a lextrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes José María de Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976), el moviment veïnal va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert. A partir de les eleccions municipals del 1979, però, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics i dels nous poders polítics, i el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns.
